Xavier Aldekoa

Emitido en Rac-1 el 14/06/2010

Umhlaba a Sudàfrica. Dilluns, 14 de juny:

Foto: leoafricanus

El centre de Johannesburg no és un lloc gris. Potser la por a la violència, a sentir-se insegur, allunya els colors, però quan hi entres amb els ulls oberts, et torna la vida.

I Raleig Street té tots els colors de l’Àfrica. Un noi amb roba vella i un gorro de llana trencat em saluda només aparcar el cotxe. “Bon dia, amic, li netejo el cotxe i em dóna la voluntat?”, em diu. En Maurice va venir de Zimbawe fa deu anys i té ganes de parlar. “Va veure el partit de Nigèria? I el de Sudáfrica contra Mèxic?”, em pregunta entusiasmat. Ell, em diu, no pensa deixar de veure cap partit del Mundial. Per la televisió, és clar. No té diners per comprar les entrades més barates, de catorze euros. Tampoc sabria com.

Avanço pels carrers de Yeoville i Àfrica sencera s’obre al meu davant. Al mercat del barri, el James, de Ghana, ven cebes i patates amb una gorra amb els colors del seu país. Al seu costat, Trueman m’ofereix uns tomàquets vermells i diu que és sudafricà. Tot un bafana bafana, diu rient.

Poc més enllà, a la cantonada, Inocence, del Congo, talla els cabells als veins del barri i, quan no té clients, fa petar la xerrada amb els propietaris nigerians de la botiga del costat. A la porta, una enorme bandera verda resumeix l’orgull per la seva terra.

Moukam porta aquest orgull al cap. Té embolicada una bufanda amb el verd, vermell i groc de la bandera del Camerún i rep les bromes dels seus companys. Riuen i discuteixen al mig del carrer quants gols marcarà l’Eto’o a l’endemà.

Yeoville està considerat un dels barris menys recomanables del centre de Johannesburg. Dels més grisos tot i tenir tots els colors. O potser no. Potser no hi són tots els colors de l’Àfrica a Yeoville. Falta el blanc. Potser és qüestió de temps.

Share