S’ha de ser valent. Imaginem-nos la situació: una ciutat, Bengasi, arraconada per un exèrcit més poderós i amb el coronel Gaddafi amenaçant que, al cap d’unes hores, tot hauria acabat i no hi hauria pietat amb ningú. Imaginem-nos també tres setmanes amb el món sense reaccionar. Amb una comunitat internacional covarda, preocupada fent veure que volia fer, però sense fer res. Imaginem-nos un poble que, tot i això, segueix lluitant.

Passada la mitjanit, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides ha decidit que defensarà amb les armes el poble libi. De sobte, ja no hi ha cap rebel. Tots tornen a ser revolucionaris. Per això, ahir, les imatges de Bengasi eren d’emoció. Tornen a ser considerats un poble que vol escriure la seva història.

No puc deixar de preguntar-me, però, quants morts es podrien haver evitat si el món no hagués dubtat tant.

I hi ha més preguntes: cap a on va Líbia? En el millor dels escenaris, la resolució de l’ONU es traduirà en un alto el foc. En el pitjor, en més guerra. El poble libi s’ha guanyat aquesta oportunitat. Molts dels que ahir ho celebraven a Bengasi haurien mort avui si l’ONU hagués dit que no. Tot i que potser ja és massa tard.

I és que per plantar cara a Gaddafi s’ha de ser molt valent.

Share

Umhlaba a Sudàfrica, dimarts, 15 de juny

 A Sudàfrica plou poc. Durant els mesos d’hivern sudafricà, de julio a agost, el cel aguanta sec i quasi mai plou. De vegades sí, però.

 Avui ha plogut dos minuts, com si ho hagués fet sense voler. I la pluja a Sudàfrica porta sons diferents. Els carrers mullats del centre de Johannesburg contenen l’alè. Si plou fort, la gent busca refugi un moment. La gent xerra a la porta de les botigues o continua el seu camí com si res. Tant se val anar una mica moll.

Però als barris blancs el so       —-és diferent. Després de ploure, a Melville els carrers estan deserts. Una parella prèn un cafè a un bar de la seven street. Ella li explica alguna cosa i ell li diu que sí mentre mira la tele. El Japó guanya el Camerún per un gol a zero i ell no li fa gaire cas.

Els carres segueixen buits. I sona un soroll desconegut. Un cric cric que sona estrany. Un cric cric que m’acompanya mentre camino per carrers buits. Trigo una estona en adonar-me d’on prové aquest soroll: L’aigua—- de la pluja ha mullat les tanques de seguretat electrificades que envolten totes les cases del barri. És el cric cric del curtcircuit. 

 La por, penso, si alguna vegada tingués so, faria cric cric.

Share